Quan eren a prop. Tant a prop que ens amagaven darrera un “som amigues”, però ens tocàvem i compartíem. Jo encara no havia arribat a un pensament en ta llengua mare.
Ara, quan ens parlem, amb sons escrits a pantalles, és natural fer servir la llengua que parles.
De vegades, els records casuals tornem en un llenguatge que em costava fer meu, i que ara defenso com el territori escollit per parlar amb qui ho pugui entendre i fer anar.
Es clar que no és la meva llengua materna.
La meva va ser fagocitada per la trituradora de un sistema central que lluita en contra.
Quan, estudiant magisteri, em deien que calia ensenyar les primeres lletres en la llengua materna, no van ser realistes ni em van respectar, perquè de l’aragonès deien mal parlar.
Tossudament, hi ha veus internes que em tornen paraules molt significatives i que ja no tinc amb qui compartir el seu univers semàntic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada