Hi ha moments a la vida
Moments de plors i riures.
Moments perduts a la memòria.
Moments passats oblidats.
Moments d’armonia i trasbalsats.
Instants que mai tornaran.
Ara sempre fug.
Mai el cos va prop del temps.
Sempre avançant al pensament.
Recordarem.
Tindrem moments d’anyorança.
Perdrem presents.
Encara seguirem ombres d’un sentiment arrossegat.
És lluny.
Molt.
Era tant jova.
Tant.
I encara havia de començar a viure.
Erem joves.
Vivíem al marge de la vida, morint sota ampolles d’alcohol fins que la llum del dia ens portava a assolir el que calia.
Irresponsables.
Morirem.
Havíem de allunyar-nos un de l’altre.
Va costar, però un bon dia, amb els meus vint-i-set vaig empaquetar el que era meu i llibres dels dos i em vaig traslladar a la casa que encara no havia engegat.
Havia comprat el que seria casa meva al maig, quan encara tenia vint-i-sis anys.
Encara erem un per l’altre, però no vam durar.
Un dia no vas tornar fins molt tard.
Havíem fet cura.
Deixant de beure.
Però aquell dia vas deixar de costat tot el que havíem aconseguit i vas tornar com abans.
Em vas dir que Venies d’una altra.
Vaig sortir del nostre llit, i mai més vaig tenir els teus braços, l’escalfor del teu pit d’home admirat.
Vaig comprar un llitet i em vaig anar a un altre cantó del pis, però estava massa pendent de tu. No dormia. Esperava que tornessis a casa. Vaig intentar, de nou, tornar, però m’ho vas negar.
El dia, al gener, després de vacances de Nadal, que van carregar la mudança, tú miraves des-de lluny. No vas gosar aproximar-te ni jo vaig fer cap gest.
Estava dolguda.
Encara t’estimava.
Em va costar transformar els sentiments.
Em calia viure.
No morir.
Lluny de tú, ho vaig aconseguir, però vaig trigar molt a enamorar-me. Molt.
A vegades sento haver perdut, però penso que no podia seguir així, perquè lo nostre era un suïcidi. I, perquè tú no tenies res per donar-me, perquè ja no tenies tornada.
Reconec que mentres erem junts vas aconseguir aturar el teu desig de ofegar-te a l’alcohol, però no vas tenir prou convenciment.
Ets mort. Havíem perdut contacte. Un dia vaig anotar el teu nom al cercador i ho vaig saber. Aquell dia em vaig sentir vídua, encara que visc amb la meva companya.
He recorregut tot un camí, però no vaig saber.
La vida ens ofega moltes vegades.
Si haguéssim sabut, seríem avis, pot ser.
No erem tant grans. Erem una parella que no va saber ajustar la relació com altres ho van fer.
Va haver un temps, d’amistat. De proximitat. Havíem arruïnat el nostre futur enriquidor.
Sempre tindré aquesta ferida. Encara que visqui molt.
Quan eren a prop. Tant a prop que ens amagaven darrera un “som amigues”, però ens tocàvem i compartíem. Jo encara no havia arribat a un pensament en ta llengua mare.
Ara, quan ens parlem, amb sons escrits a pantalles, és natural fer servir la llengua que parles.
De vegades, els records casuals tornem en un llenguatge que em costava fer meu, i que ara defenso com el territori escollit per parlar amb qui ho pugui entendre i fer anar.
Es clar que no és la meva llengua materna.
La meva va ser fagocitada per la trituradora de un sistema central que lluita en contra.
Quan, estudiant magisteri, em deien que calia ensenyar les primeres lletres en la llengua materna, no van ser realistes ni em van respectar, perquè de l’aragonès deien mal parlar.
Tossudament, hi ha veus internes que em tornen paraules molt significatives i que ja no tinc amb qui compartir el seu univers semàntic.
3 de febrer
Som al febrer. Fa dies que no anoto res. Un silenci. Un viure.
Adolorida.
El cos.
Ahir vaig sortir, per fer el que calia.
Avui hem fet un llarg camí. Anar i tornar caminant.
Més de deu mi passes. Segons ho marcava al no telèfon movil, que he portat per fer registres i fotos.
Primer hem anat per la via verda, que hem trobat molt transitada, i hem deixat, travessant pel pont cap a un carrer principal que ja havien recorregut temps enrera.
Primer ens em trobat un edifici que no havien vist en altre ocasió. Travessar el pont que hi ha sobre la autovia no era nou, però trobar un no sabíem qué, sí.
Un pazo. Ho hem sabut fent servir la localització al telèfon movil que no porta aplicacions. Només whatsapp.
Aixó ens ha portat a fer camí nou.
Un café i reprendre ruta.
Una aturada, cercant on, ens ha fet veure un lloc on hi havia pop, el que la meva companya volia. Jo he demanat truita de patates i aigua. Un altre cafetó.
Mentres veien a un pantalla extraordinària un programa en Venècia. Tot un plaer.
Ahir també vam menjar poc ortodoxes. Una empanada de bacallà.
Sortint de rutines.
Hem arribat al lidl. Una petita compra. Xocolata i formatge.
Tornàvem de baixada, però planificavem agafar taxi.
No hi havia a la parada.
Després hem sabut que ha estat perquè avui era Sant Blas, sembla que el seu patró.
Ahir la Candelera.
Ens hem discutit. Sempre entra en discusió la ruta. Jo que encara que sigui llarga és menys pronunciada la pujada. Tenia dolor a les cames i els malucs. Porto temps que surto poc. Per aixó he volgut fer un volt.
Hem necessitat aturar-nos i prendre aigua. Hem continuat amb més positivitat, encara que una mica enfurismades.
Estàvem cansades.
En tibat una mica, pel fet de no poder tornar tal com havíem previst.
Ahir, fer un pagament anual, a la llogatera, i dona ordre del nou preu de lloguer, que puja un tres per cent a partir del mes que bé.
Ja tenim un peu cap a casa.
Ahir, també compra al súper. El que tenim a prop.
Aigua. Ja no bevem altra.
També vam aprofitar a fer canvi de llençols i rentadores.
Aquests dies asolejats, amb màximes de vint.
Divendres que ve, vindrà el seu germà.
Dissabte celebració familiar. La tia farà 89.
Dies de carnestoltes. A Galícia, Entroido.
