L’últim any a Osca
Aquell 1975 encara estava estudiant.
Va ser dur.
Enfrontada als pares.
Volia marxar, però em calia acabar.
A l’estiu del 76 vaig cercar feina.
Semblava que no la trobaria.
Però no va ser així, i vaig poder sortir amb dignitat.
Ni maleta tenia.
Al Nadal, la mare me la va regalar, amb dos jocs de llençols de cama petita.
Aquells mals entesos van quedar arraconats.
Des de llavors vaig fer el camí de casa.
Anava i tornava.
Fins que casa dels pares va deixar de ser real i va quedar al racó dels meus records.
El català em va fer seva.
Hi ha dies que escric a la llengua d’adopció, perquè hi penso.
No sóc catalana.
Em vaig quedar sense arrels.
Òrfena de pare i mare.
Sense terra per trepitjar.
Sense l’aire per respirar.
Sóc a un lloc on mai hagués pensat.
Pensant un futur de tornada a la meva ciutat estimada i escollida.
A Barcelona, ciutat on mi sento a casa.
Penso al gener començar a planificar viatge.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada