Lletres fugitives X

 L’últim any a Osca

Aquell 1975 encara estava estudiant.

Va ser dur.

Enfrontada als pares.

Volia marxar, però em calia acabar.

A l’estiu del 76 vaig cercar feina.

Semblava que no la trobaria.

Però no va ser així, i vaig poder sortir amb dignitat.

Ni maleta tenia.

Al Nadal, la mare me la va regalar, amb dos jocs de llençols de cama petita.

Aquells mals entesos van quedar arraconats.

Des de llavors vaig fer el camí de casa.

Anava i tornava.

Fins que casa dels pares va deixar de ser real i va quedar al racó dels meus records.

El català em va fer seva. 

Hi ha dies que escric a la llengua d’adopció, perquè hi penso.

No sóc catalana.

Em vaig quedar sense arrels.

Òrfena de pare i mare.

Sense terra per trepitjar.

Sense l’aire per respirar.

Sóc a un lloc on mai hagués pensat.

Pensant un futur de tornada a la meva ciutat estimada i escollida.

A Barcelona, ciutat on mi sento a casa.

Penso al gener començar a planificar viatge.

Lletres fugitives IX

 Ho sé

Creus que no ho sé.

Tot el que faig és res.

I tant que ho sé.

Lletres fugitives VIII

 Potser

Havien de somiar per poder creure.

Per ser endavant.

Per creuar un terra trepitjat als segles del passat.

Lletres fugitives VII

 Veus

Veus petites.

De nenes i nens.

Xivarri.

Se sent.

Des de casa nostra.

Al centre comercial que hi ha al davant.

Zona de llocs.

A jugar.

Després d’un àpat portat.

A prop les festes de Nadal.

Escoles tancaràn.

Jo abans.

Ara ho puc recordar.

Segons anava.

Un any, recordo, viatja sota la neu cap a casa dels pares un vint de desembre, aniversari del meu germà.

M’han dit que serà el vint i dos quan agafaran vacances els nostres.

Agitació d’aquests dies.

Festes d’il.lusió i fantasia.

Lletres fugitives VI

 

Hi ha un moment de foc abans de la foscor.

Demà tornarà a ser dia.

Demà pot ser.

Si res no ho canvia.

Lletres fugitives V

 Paraula

Veu

So.

Muts.

Pensaments perduts.

La paraula dita.

La paraula transcrita.

Escrita.

Té veu pròpia.

De qui la diu.

De qui l’escolta.

De qui la torna.

De qui la nega quan cau al pou del silenci mut de qui no escolta.

Paraula donada, pes a l’ànima alleugerit si no és negada.

Promesa.

Compromís.

Vivim un temps de pantomima.

Temps de mentides amagades a llums d’artifici.

Temps de falses promeses.

Promeses incomplides.

Jo sé si ho he promès.

Jo ho sé.

Ningú em retreurà si em tiro enrera perquè allò que havia dit que faria no ho puc fer.

No sempre podem fer-ho.

No sempre està al nostre abast.

Millor diré que si pugues ho faria.

Que voldria.

Prometre per prometre és perdre la confiança dels altres.

Si és a les meves mans, pensa que no negaré intencions i promeses.

Quan passa el temps saps ha on pots arribar.

No abans.

Lletres fugitives IV

 Fosc.

Una escletxa a un altre horitzó.

Avança la boira cap a nosaltres.

El nord.

Plou.

Ho tenim a sobre.

Darrera els vidres que em protegeixen.

La pluja a sobra.

Les paraules recullen aquest moment.

Vidres molls.

Bufa vent.

A la ria anclats vaixells de càrrega.

No és moment.

Lletres fugitives III

 No veiem el mateix.

Tot depèn.

Depèn del que tu i jo sabem.

Jo veig una dona amb una copa de vi a la mà, gaudint del moment.

No tinc coneixement proper.

Si el tingués, veuria molts detalls.

Pot ser tristor del passat.

Pot ser absència.

Pot ser…

Però el que una fotografia pot oferir d’un instant és lluny del que hi ha.

Si fos jo la dona, no tindria vi. Pot ser aigua.

Si aquesta dona fos jo, els meus ulls no sonriurien, encara que ho fes al gest i els llavis.

Si fos jo, recordaria.

Si passat el temps, la foto podria recordar aquell dia perdut a la memòria que tot ho cambia.

Cambiaràs.

Seràs altre.

No podràs saber qui eres.

Si que havies estat aquell dia. 

Lletres fugitives II

 2 de desembre

Silenci.

El silenci trenca.

Pausa.

Esquerda la ment.

Espanta.

Paraules.

Les paraules enfosqueixen un silenci de calma.

Paraules dolces.

Amargants.

Amb brutícia.

Intencionades.

Dol.

Dolguts.

Dolgudes.

Anades i tornades.

Crits silenciats a l’ànima.

Foscor.

Espant.

Retrets.

Anyor.

Qualsevol record amanit amb el temps.

Filtrat.

Acondicionat.

Ajustat.

Marxarem sense empremtes perdurables.

Res no serà cert, encara que ho signin amb fermesa.

Encara així.

El que puc dir és únic.

Ningú trepitja on jo i no és jo.

Cap oient pot entendre res que no pugui ser identificat amb el que sap.

Descobrir quelcom és tornar.

Cadascú en té descobertes.

Ningú li pot traspassar.

Ho haurem intentat.

Qué menys.

Lletres fugitives I

 1 de desmembre

Voldria néixer de nou.

Ser qui jo vulgués.

Sense passat.

Jo mateix, però allunyat de tot el que em vulgui assenyalar.

Amb el meu cos i la meva pell.

Sense nom.

Un algú desconegut.

Sortint sota un altre cel i trepitjant nous carrers.

Travessant la nit sense ésser vist per ningú que pugués dir-me el nom que vull cremar.

Em diria, amb noms circumstancials.

Sense nom que em fes recordar.