Lletres fugitives XX

 Tant el pare, com la mare, eren de pagès.

A les cases familiars hi havia conreus i bestiar.

Però tots dos, de ben joves, van marxar cap a Osca. Allí es van trobar.

La mare tenia 18. El pare tres més. Es van casar un desembre fred. A Tardienta, d’on era la mare, quan ella tenia 21 i el pare havia fet un servei militar de treinta mesos, als primers temps de postguerra.

Si van casar per que mancava dona a ca el pare. La mare havia mort feia anys, i la germana s’havia casat a un home d’Osca que l’havia prenyat. No l’havia respectat, segons opinió del que eren bones maneres.

Ma mare deia, sent dona sense mare no havia rebut una educació com ella. Si el meu pare, que era el major de tres, tenia just 14, la germana podia tenir-ne 11, quan van perdre la que em cal pensar com ma àvia. Va morir amb 40. Avui dia, amb antibiòtics no crec. Una infecció, deia el papa, va morir de necessitat.

Recordo Fanyanas, quan jo era petita. Carrers de terra i fang.

Recordo anar a la vinya. Poca cosa més.

La mare va estar al poble poc temps. Ella cuidant la casa i del sogre i fill petit, i el pare a Osca treballant, munyint vaques i a un obrador de totxos.

Van sortir del poble i van llogar habitació. La filla dels que ells van llogar és, va ser qui em va apadrinar quan vaig néixer, crec que ella tenia 12 anys. Temps més tard, els pares van comprar a mitges amb el Seberiano, del poble del pare, una casa, on vàrem viure fins l’estiu en que jo vaig fer setze anys.

Els pares van començar junts, criant porcs, gallines i conills. I anant fent créixer el nombre de caps de vaques de llet.

Va ser un negoci familiar on cadascú fèiem el que podíem. Jo també.

El meu avi, quan va trobar-se sol, va optar per seguir els fills i la filla cap a ciutat, i ocupar-se de la terra igualment.

El meu avi jugava a cartes amb el meu germà i jo. Al ‘guinyote’. Al Aragó la parella de cantar les quaranta és de sota (no de cavall) i rei. Onze punts pel as, deu pel tres, dos pel cavall, tres per la sota i quatre pel rei, vint parella i quaranta per la de triomf.

A l’avi li donava monedes la mare. Nosaltres jugaven cigrons. Pot ser la mare feia de banc. No recordo amb precisió.

Fins l’últim dia de la vida del meu pare, tant meu germà com jo, hem jugat amb ell a cartes i al dominó. Mai per diners.

Quan el pare no regia bé, sempre li ficaven unes monedes de euro i dos, a la seva carteretta. Això i el rellotge, va ser la seva dèria fins que va morir a l’hospital als meus braços, en el moment que, després del dinar, van venir a ficar-lo al llit per que fes la migdiada.

Aquells últims dies amb ell, jo agafava el seu diari de bon matí i li portava, abans de que l’aixequessin per prendre el primer àpat del dia. Pot ser podia entrar a les 8 am. Això fins que vaig haver de ser amb ell després de dinar fins la nit, perquè el meu germà, per feina em va cambiar el torn.

Jo, normalment arribava amb temps, just després d’un dinar ràpid, però el meu germà i jo coincidien una estona mentres mon pare dinave.

Papa sabia qui erem, però no que qui era al llit del seu costar era el seu cunyat. Tant que s’havien avingut tots dos.

12:30 del dimarts, 15 de gener del 2024