Del record.
De la memòria.
Del pas del temps.
Del que va ser.
No queda res.
Tots els canvis fan un esborrany del passat.
Pots dir, he estat, però t’has transformat; tant, que no et sentiries segura on abans podies estar.
El temps ho han enfosquit tant, que no et sents capaç de viure ara on abans.
Han fet de tu un altre.
No ets qui eres abans.
Res no va ser nostra.
Havíem pensat i cregut que la vida, el sol i l’aigua eren.
Nosaltres estem de pas.
Quant costa acceptar!
Quant!
Ens travessa el desig, volent abastar les forces naturals.
Hi ha tants camins per trepitjar!
Als meus somnis s’ha instal·lat aquell drama viscut en un imaginat passat. Han vingut els morts inventats. S’han fet carn de somnis. M’han parlat. M’han tocat. M’han dit que res no ha canviat; que sempre han estat xuclant els mateixos; que encara que sembli que el comú ha guanyat en igualtats i drets, els explotadors ara es fan servir dels que han de treballar, fent pressió i comprant voluntats.
Torno al punt buit de la teva nuesa pansida i ferida.
Et creies viu i potent.
El tram s’escurça.
La vida arriba a destí.
No tornaries a trepitjar la sorra, ni faries el mateix camí, pensant allargar el tram i fugir.
Extreu del viscut l’essència.
Curt o llarg.
Ha estat una vivència.
La teva, i de cap altre.
No vulguis fer lliçons.
Cadascú s’ho troba.
Cada resposta és irrepetible.
Som mons aïllats, veïns a tocar.
