Hi ha moments a la vida
Moments de plors i riures.
Moments perduts a la memòria.
Moments passats oblidats.
Moments d’armonia i trasbalsats.
Instants que mai tornaran.
Ara sempre fug.
Mai el cos va prop del temps.
Sempre avançant al pensament.
Recordarem.
Tindrem moments d’anyorança.
Perdrem presents.
Encara seguirem ombres d’un sentiment arrossegat.
És lluny.
Molt.
Era tant jova.
Tant.
I encara havia de començar a viure.
Erem joves.
Vivíem al marge de la vida, morint sota ampolles d’alcohol fins que la llum del dia ens portava a assolir el que calia.
Irresponsables.
Morirem.
Havíem de allunyar-nos un de l’altre.
Va costar, però un bon dia, amb els meus vint-i-set vaig empaquetar el que era meu i llibres dels dos i em vaig traslladar a la casa que encara no havia engegat.
Havia comprat el que seria casa meva al maig, quan encara tenia vint-i-sis anys.
Encara erem un per l’altre, però no vam durar.
Un dia no vas tornar fins molt tard.
Havíem fet cura.
Deixant de beure.
Però aquell dia vas deixar de costat tot el que havíem aconseguit i vas tornar com abans.
Em vas dir que Venies d’una altra.
Vaig sortir del nostre llit, i mai més vaig tenir els teus braços, l’escalfor del teu pit d’home admirat.
Vaig comprar un llitet i em vaig anar a un altre cantó del pis, però estava massa pendent de tu. No dormia. Esperava que tornessis a casa. Vaig intentar, de nou, tornar, però m’ho vas negar.
El dia, al gener, després de vacances de Nadal, que van carregar la mudança, tú miraves des-de lluny. No vas gosar aproximar-te ni jo vaig fer cap gest.
Estava dolguda.
Encara t’estimava.
Em va costar transformar els sentiments.
Em calia viure.
No morir.
Lluny de tú, ho vaig aconseguir, però vaig trigar molt a enamorar-me. Molt.
A vegades sento haver perdut, però penso que no podia seguir així, perquè lo nostre era un suïcidi. I, perquè tú no tenies res per donar-me, perquè ja no tenies tornada.
Reconec que mentres erem junts vas aconseguir aturar el teu desig de ofegar-te a l’alcohol, però no vas tenir prou convenciment.
Ets mort. Havíem perdut contacte. Un dia vaig anotar el teu nom al cercador i ho vaig saber. Aquell dia em vaig sentir vídua, encara que visc amb la meva companya.
He recorregut tot un camí, però no vaig saber.
La vida ens ofega moltes vegades.
Si haguéssim sabut, seríem avis, pot ser.
No erem tant grans. Erem una parella que no va saber ajustar la relació com altres ho van fer.
Va haver un temps, d’amistat. De proximitat. Havíem arruïnat el nostre futur enriquidor.
Sempre tindré aquesta ferida. Encara que visqui molt.
Quan eren a prop. Tant a prop que ens amagaven darrera un “som amigues”, però ens tocàvem i compartíem. Jo encara no havia arribat a un pensament en ta llengua mare.
Ara, quan ens parlem, amb sons escrits a pantalles, és natural fer servir la llengua que parles.
De vegades, els records casuals tornem en un llenguatge que em costava fer meu, i que ara defenso com el territori escollit per parlar amb qui ho pugui entendre i fer anar.
Es clar que no és la meva llengua materna.
La meva va ser fagocitada per la trituradora de un sistema central que lluita en contra.
Quan, estudiant magisteri, em deien que calia ensenyar les primeres lletres en la llengua materna, no van ser realistes ni em van respectar, perquè de l’aragonès deien mal parlar.
Tossudament, hi ha veus internes que em tornen paraules molt significatives i que ja no tinc amb qui compartir el seu univers semàntic.
3 de febrer
Som al febrer. Fa dies que no anoto res. Un silenci. Un viure.
Adolorida.
El cos.
Ahir vaig sortir, per fer el que calia.
Avui hem fet un llarg camí. Anar i tornar caminant.
Més de deu mi passes. Segons ho marcava al no telèfon movil, que he portat per fer registres i fotos.
Primer hem anat per la via verda, que hem trobat molt transitada, i hem deixat, travessant pel pont cap a un carrer principal que ja havien recorregut temps enrera.
Primer ens em trobat un edifici que no havien vist en altre ocasió. Travessar el pont que hi ha sobre la autovia no era nou, però trobar un no sabíem qué, sí.
Un pazo. Ho hem sabut fent servir la localització al telèfon movil que no porta aplicacions. Només whatsapp.
Aixó ens ha portat a fer camí nou.
Un café i reprendre ruta.
Una aturada, cercant on, ens ha fet veure un lloc on hi havia pop, el que la meva companya volia. Jo he demanat truita de patates i aigua. Un altre cafetó.
Mentres veien a un pantalla extraordinària un programa en Venècia. Tot un plaer.
Ahir també vam menjar poc ortodoxes. Una empanada de bacallà.
Sortint de rutines.
Hem arribat al lidl. Una petita compra. Xocolata i formatge.
Tornàvem de baixada, però planificavem agafar taxi.
No hi havia a la parada.
Després hem sabut que ha estat perquè avui era Sant Blas, sembla que el seu patró.
Ahir la Candelera.
Ens hem discutit. Sempre entra en discusió la ruta. Jo que encara que sigui llarga és menys pronunciada la pujada. Tenia dolor a les cames i els malucs. Porto temps que surto poc. Per aixó he volgut fer un volt.
Hem necessitat aturar-nos i prendre aigua. Hem continuat amb més positivitat, encara que una mica enfurismades.
Estàvem cansades.
En tibat una mica, pel fet de no poder tornar tal com havíem previst.
Ahir, fer un pagament anual, a la llogatera, i dona ordre del nou preu de lloguer, que puja un tres per cent a partir del mes que bé.
Ja tenim un peu cap a casa.
Ahir, també compra al súper. El que tenim a prop.
Aigua. Ja no bevem altra.
També vam aprofitar a fer canvi de llençols i rentadores.
Aquests dies asolejats, amb màximes de vint.
Divendres que ve, vindrà el seu germà.
Dissabte celebració familiar. La tia farà 89.
Dies de carnestoltes. A Galícia, Entroido.
Quan eren a prop. Tant a prop que ens amagaven darrera un “som amigues”, però ens tocàvem i compartíem. Jo encara no havia arribat a un pensament en ta llengua mare.
Ara, quan ens parlem, amb sons escrits a pantalles, és natural fer servir la llengua que parles.
De vegades, els records casuals tornem en un llenguatge que em costava fer meu, i que ara defenso com el territori escollit per parlar amb qui ho pugui entendre i fer anar.
Es clar que no és la meva llengua materna.
La meva va ser fagocitada per la trituradora de un sistema central que lluita en contra.
Quan, estudiant magisteri, em deien que calia ensenyar les primeres lletres en la llengua materna, no van ser realistes ni em van respectar, perquè de l’aragonès deien mal parlar.
Tossudament, hi ha veus internes que em tornen paraules molt significatives i que ja no tinc amb qui compartir el seu univers semàntic.
Aguesis mort.
Igualment.
No crec que hagi dies infinits,
però escriure deixant empremtes.
Pot ser es fan així.
Crits en silenci.
Paraules.
A les parets.
Murs de silenci.
Pantalles.
Llibres.
Qui escoltarà les veus del silenci després?
Després que haurem mort.
Deixant enrera.
Tots els dolors de la Terra.
Totes les pors.
Malalts del temps.
Fugitius del present.
Mirem enrera.
Tota la foscor encesa.
Llums enfosqueixen.
Un imaginari versàtil.
Irreal i fugitiu.
Fantasmes de fosca nit,
amarada de somnis i malsons.
La millor ombra sigui aquesta,
però no és ombra el que tu em regales.
Es la teva presencia que m’acompanya.
Cos
El meu cos ha estat sempre sotmès a mirades crítiques, com si jo pogués fer quelcom més que cuidar d’ell.
Quan es va transformar de nena a muller, amb els meus 12 anyets, el guarda del parc em feia fora dels jocs, fent-me creure que era massa gran i no tocava.
Havia d’amagar els pits incipients sota un sostenidor tant minso que pot ser a molts homes li seria petit.
I una faixa per contenir suggeriments lividinosos.
Res de tot allò era escollit.
Mitges i faixes que no portava amb comoditat.
Negaven que em pugues posar pantalons.
Gaudia d’uns elàstics blaus de fer gimnàstica a l’Institut.
A l’hivern, encara que el fred d’Osca era riscos, faldilles i leotards.
Un fred de gel que als charcos no desapareixia en tot un dia, si el sol no apareixia.
Ara sóc fredolica. Abans no ho era. Era activa. Ajudava a casa. Aprenia tasques assignades, que ni pare i germà assolien.
Avui dia, valoro saber fer.
Abans, quan em sentia discriminada amb el meu germà, rebutjava el destí que com a dona m’havien assignat.
Sort dels canvis. Encara que jo, fins als vint-i-un no vaig aconseguir la majoria d’edat.
Encara no havia acabat estudis de mestra, però aquell any vaig notar un canvi. Els pares van deixar de ficar-se tant en el que feia.
Va ser un any de viatges, amb amics i amigues.
L’any següent, ja impartia classes.
També van començar viatges d’anar i tornar.
El primer estiu, del que vaig tornar a l’agost, quan la mare em va voler fer assolir tasques, com ara parar taula i recollir, li vaig dir que calia un canvi, que el pare i el meu germà havien d’ajudar, que jo rebutjava el que sempre m’havien assignat.
Petits canvis familiars. No molts, però pare i germà van començar a para taula i recollir els plats.
Jo vivia a un pis, amb el que es presentava com el meu novio i un amic. Cadascú teníem el nostre espai. Compartíem tasques doméstiques i anaven junts a comprar un dia a la setmana. També ens ocupaven de fer dissabte.
Ells mai em van derivar tasques seves.
La roba rentada a mà. Cadascú la seva.
Vivint amb els pares, em tocava carregar amb roba del meu germà, que es rentava a mà. La resta, posar rentadora i estendre la roba, recollir-la i planxar. Escombrar i treure la pols…
De tot em calia a la casa familiar.
Jo no volia el paper de dona que em van voler transmetre.
Ho rebutjava tant que no em volia casar.
Poso en qüestió l’informe en si mateix.
Perquè mesura allò perdut.
L’inmediatesa de les informacions ha perdut les fons d’abans.
No només l’alumnat ho ha deixat d’adquirir.
La població, en general, es menja tot el que els sistemes de desinformació ells hi fan creure.
Ja li està bé al sistema.
Juga el que li afavoreix.
No vol ciutadans crítics.
Es contradiu quan assenyala mancances en comprensió.
Les paraules no coincideixen amb fets.
Res a veure amb el que demana escoltar amb criteri.
Escoltem només el que ens convé. El que no qüestiona res del que està establert.
Com volen que visquin el adults de demà?
Els volen contents.
Assenyalen el descontent com malaltia.
Ofereixen remeis per amagar la por davant del que vindrà.
Mai hi ha prou. Més i més no és suficient.
L’inmediatesa i evitar l’avorriment. Així es viu actualment.
Quan vaig aprendre de petita, lkescola era el pitjor que podem imaginar. Només el meu desig d’aprendre va fer que no rebutgés el coneixement. Sort dels meus espais. A casa no hi havia tele. Sort.
Les pantalles tanquen la ment.
No m’agrada a on s’ha arribat.
Confesso que quan vaig fer per no ser mare, volia tallar.
Sí, volia no continuar amb els meus descendents.
No m’agradava viure al món que m’havia tocat.
I si em vaig quedar, va ser perquè encara volia veure un futur al meu abast.
Ara és un moment dolent. Des que ens van collar amb crisis de tot tipo, el món futur és fosc i perillós.
Campi qui pugui.
Que arribin informacions d’una manipulació, només és constatació d’uns fets imaginats.
La realitat supera la ficció.
Totes les negacions van a parar al cos, dolgut i malalt.
Per si no fos suficient, hi ha un bombardeig als mitjans, molt difícil de deixar de costat.
Vaig optar per no llegir, ni mirar ni escoltar el que volen que em passi i mengi al cap.
Però, encara que tanqui sentits, no em puc allunyar dels desastres provocats, de les malifetes amb sang freda que fan dient que representen un bé comú.
Van malbaratar el que s’havia guanyat.
Crec que mai hem guanyat.
Som part d’un experiment on ells surten guanyant.
Tant el pare, com la mare, eren de pagès.
A les cases familiars hi havia conreus i bestiar.
Però tots dos, de ben joves, van marxar cap a Osca. Allí es van trobar.
La mare tenia 18. El pare tres més. Es van casar un desembre fred. A Tardienta, d’on era la mare, quan ella tenia 21 i el pare havia fet un servei militar de treinta mesos, als primers temps de postguerra.
Si van casar per que mancava dona a ca el pare. La mare havia mort feia anys, i la germana s’havia casat a un home d’Osca que l’havia prenyat. No l’havia respectat, segons opinió del que eren bones maneres.
Ma mare deia, sent dona sense mare no havia rebut una educació com ella. Si el meu pare, que era el major de tres, tenia just 14, la germana podia tenir-ne 11, quan van perdre la que em cal pensar com ma àvia. Va morir amb 40. Avui dia, amb antibiòtics no crec. Una infecció, deia el papa, va morir de necessitat.
Recordo Fanyanas, quan jo era petita. Carrers de terra i fang.
Recordo anar a la vinya. Poca cosa més.
La mare va estar al poble poc temps. Ella cuidant la casa i del sogre i fill petit, i el pare a Osca treballant, munyint vaques i a un obrador de totxos.
Van sortir del poble i van llogar habitació. La filla dels que ells van llogar és, va ser qui em va apadrinar quan vaig néixer, crec que ella tenia 12 anys. Temps més tard, els pares van comprar a mitges amb el Seberiano, del poble del pare, una casa, on vàrem viure fins l’estiu en que jo vaig fer setze anys.
Els pares van començar junts, criant porcs, gallines i conills. I anant fent créixer el nombre de caps de vaques de llet.
Va ser un negoci familiar on cadascú fèiem el que podíem. Jo també.
El meu avi, quan va trobar-se sol, va optar per seguir els fills i la filla cap a ciutat, i ocupar-se de la terra igualment.
El meu avi jugava a cartes amb el meu germà i jo. Al ‘guinyote’. Al Aragó la parella de cantar les quaranta és de sota (no de cavall) i rei. Onze punts pel as, deu pel tres, dos pel cavall, tres per la sota i quatre pel rei, vint parella i quaranta per la de triomf.
A l’avi li donava monedes la mare. Nosaltres jugaven cigrons. Pot ser la mare feia de banc. No recordo amb precisió.
Fins l’últim dia de la vida del meu pare, tant meu germà com jo, hem jugat amb ell a cartes i al dominó. Mai per diners.
Quan el pare no regia bé, sempre li ficaven unes monedes de euro i dos, a la seva carteretta. Això i el rellotge, va ser la seva dèria fins que va morir a l’hospital als meus braços, en el moment que, després del dinar, van venir a ficar-lo al llit per que fes la migdiada.
Aquells últims dies amb ell, jo agafava el seu diari de bon matí i li portava, abans de que l’aixequessin per prendre el primer àpat del dia. Pot ser podia entrar a les 8 am. Això fins que vaig haver de ser amb ell després de dinar fins la nit, perquè el meu germà, per feina em va cambiar el torn.
Jo, normalment arribava amb temps, just després d’un dinar ràpid, però el meu germà i jo coincidien una estona mentres mon pare dinave.
Papa sabia qui erem, però no que qui era al llit del seu costar era el seu cunyat. Tant que s’havien avingut tots dos.
12:30 del dimarts, 15 de gener del 2024
