Si tu pots, jo puc.
Podem.
Encara que el món ens trepitgi.
Encara que ens aturi.
Encara que…
Si tu pots, podem.
Serem flama.
Serem vent.
Serem llum al carrer.
Si tu pots, podem.
No tindran on amagar-se els agressors, perquè tu i jo som un front de gen disposada a ser.
Si tu pots, podem.
Surt al carrer.
Agafa la força de ser.
Sabotatge
Sabotatge a la vida.
No puc plorar.
Els meus plors s’han amagat.
Teníem un viure que s’està perdent.
Ho teníem.
Ens cal recordar.
Tots els plans a futur no ho han millorat.
Què se n’ha fet?
Cóm ha passat?
Mancances esfereïdores.
Incertesa punyent.
Per què?
A quines mans ho hem deixat?
Les carències creixent.
Mancances arreu.
Quin mó hem format?
No ho hem evitat.
Deixar-ho així és un fracàs.
Ens hagués calgut.
Calien destreses.
Eren ignorants.
Temps passat no remou.
Pensant pots creure-ho.
Hauríem crescut i cregut.
Mirant enrera ho veus, però…
Res no ens va ser donat.
Però qui ho podria imaginar.
Ni en el millor món…
Ni ara.
Ni demà.
A quin món haurem de viure?
Quin futur magre ens cau a sobre?
Com hem pogut perdre tant?
És un nou assaig.
Ens volen reduir a menys de la meitat.
El Nadal que jo voldria
El Nadal que jo voldria mai serà.
Voldria un de Pau amb majúscules .
Un sense fam.
Amb sostre i bones relacions personals.
El Nadal que jo vull mai serà.
Jo hagués volgut millorar el món.
Hagués volgut.
El món és difícil de millorar.
Cadascú ho pensa.
Ens cal fer petits canvis.
Els grans són lluny.
No són al meu abast.
El Nadal que puc millorar.
Serà el que pugui fer.
Serà.
Croquetes
Les croquetes a Barcelona són de llepar-se els dits.
Cruixents.
Molt bones.
Va ser a la primavera que van estar un temps a la ciutat.
Normalment no demano aquest àpat.
Però aquells dies vaig menjar-ne per tot l’any.
Al meu món
Al meu món les paraules s’amaguen quan les cerco per donar pistes del que penso.
Diríem que en el moment menys adient surten.
No estic per deixar-les en lloc. Em cal repetir el pesic al record per arribar on anotar-les.
Elles volten amagades, quan voldria fer-les fora al full blanc d’una pantalla.
Hi ha moments a la vida
Moments de plors i riures.
Moments perduts a la memòria.
Moments passats oblidats.
Moments d’armonia i trasbalsats.
Instants que mai tornaran.
Ara sempre fug.
Mai el cos va prop del temps.
Sempre avançant al pensament.
Recordarem.
Tindrem moments d’anyorança.
Perdrem presents.
Encara seguirem ombres d’un sentiment arrossegat.
És lluny.
Molt.
Era tant jova.
Tant.
I encara havia de començar a viure.
Erem joves.
Vivíem al marge de la vida, morint sota ampolles d’alcohol fins que la llum del dia ens portava a assolir el que calia.
Irresponsables.
Morirem.
Havíem de allunyar-nos un de l’altre.
Va costar, però un bon dia, amb els meus vint-i-set vaig empaquetar el que era meu i llibres dels dos i em vaig traslladar a la casa que encara no havia engegat.
Havia comprat el que seria casa meva al maig, quan encara tenia vint-i-sis anys.
Encara erem un per l’altre, però no vam durar.
Un dia no vas tornar fins molt tard.
Havíem fet cura.
Deixant de beure.
Però aquell dia vas deixar de costat tot el que havíem aconseguit i vas tornar com abans.
Em vas dir que Venies d’una altra.
Vaig sortir del nostre llit, i mai més vaig tenir els teus braços, l’escalfor del teu pit d’home admirat.
Vaig comprar un llitet i em vaig anar a un altre cantó del pis, però estava massa pendent de tu. No dormia. Esperava que tornessis a casa. Vaig intentar, de nou, tornar, però m’ho vas negar.
El dia, al gener, després de vacances de Nadal, que van carregar la mudança, tú miraves des-de lluny. No vas gosar aproximar-te ni jo vaig fer cap gest.
Estava dolguda.
Encara t’estimava.
Em va costar transformar els sentiments.
Em calia viure.
No morir.
Lluny de tú, ho vaig aconseguir, però vaig trigar molt a enamorar-me. Molt.
A vegades sento haver perdut, però penso que no podia seguir així, perquè lo nostre era un suïcidi. I, perquè tú no tenies res per donar-me, perquè ja no tenies tornada.
Reconec que mentres erem junts vas aconseguir aturar el teu desig de ofegar-te a l’alcohol, però no vas tenir prou convenciment.
Ets mort. Havíem perdut contacte. Un dia vaig anotar el teu nom al cercador i ho vaig saber. Aquell dia em vaig sentir vídua, encara que visc amb la meva companya.
He recorregut tot un camí, però no vaig saber.
La vida ens ofega moltes vegades.
Si haguéssim sabut, seríem avis, pot ser.
No erem tant grans. Erem una parella que no va saber ajustar la relació com altres ho van fer.
Va haver un temps, d’amistat. De proximitat. Havíem arruïnat el nostre futur enriquidor.
Sempre tindré aquesta ferida. Encara que visqui molt.
3 de febrer
Som al febrer. Fa dies que no anoto res. Un silenci. Un viure.
Adolorida.
El cos.
Ahir vaig sortir, per fer el que calia.
Avui hem fet un llarg camí. Anar i tornar caminant.
Més de deu mi passes. Segons ho marcava al no telèfon movil, que he portat per fer registres i fotos.
Primer hem anat per la via verda, que hem trobat molt transitada, i hem deixat, travessant pel pont cap a un carrer principal que ja havien recorregut temps enrera.
Primer ens em trobat un edifici que no havien vist en altre ocasió. Travessar el pont que hi ha sobre la autovia no era nou, però trobar un no sabíem qué, sí.
Un pazo. Ho hem sabut fent servir la localització al telèfon movil que no porta aplicacions. Només whatsapp.
Aixó ens ha portat a fer camí nou.
Un café i reprendre ruta.
Una aturada, cercant on, ens ha fet veure un lloc on hi havia pop, el que la meva companya volia. Jo he demanat truita de patates i aigua. Un altre cafetó.
Mentres veien a un pantalla extraordinària un programa en Venècia. Tot un plaer.
Ahir també vam menjar poc ortodoxes. Una empanada de bacallà.
Sortint de rutines.
Hem arribat al lidl. Una petita compra. Xocolata i formatge.
Tornàvem de baixada, però planificavem agafar taxi.
No hi havia a la parada.
Després hem sabut que ha estat perquè avui era Sant Blas, sembla que el seu patró.
Ahir la Candelera.
Ens hem discutit. Sempre entra en discusió la ruta. Jo que encara que sigui llarga és menys pronunciada la pujada. Tenia dolor a les cames i els malucs. Porto temps que surto poc. Per aixó he volgut fer un volt.
Hem necessitat aturar-nos i prendre aigua. Hem continuat amb més positivitat, encara que una mica enfurismades.
Estàvem cansades.
En tibat una mica, pel fet de no poder tornar tal com havíem previst.
Ahir, fer un pagament anual, a la llogatera, i dona ordre del nou preu de lloguer, que puja un tres per cent a partir del mes que bé.
Ja tenim un peu cap a casa.
Ahir, també compra al súper. El que tenim a prop.
Aigua. Ja no bevem altra.
També vam aprofitar a fer canvi de llençols i rentadores.
Aquests dies asolejats, amb màximes de vint.
Divendres que ve, vindrà el seu germà.
Dissabte celebració familiar. La tia farà 89.
Dies de carnestoltes. A Galícia, Entroido.
