Ho he vist
Primer m’he adonat de la vostra presencia als jocs. A la tirolina.
He dit que com adolescents jugar és la vostra infantesa que encara no heu deixat, però, mentres mirava un cel nou, sense signes de pluja, heu arribat al peu del meu mirar.
De cop, un cop. La noia a terra. Tot el que recollia el meu registre de vídeo ha deixat la meva atenció fora, hi he tancat cámara, observant.
Ella quieta al terra.
Tots tres, ella i tu sense fer res.
Un moment que se m’ha fet llarg.
Eres inconscient?
Quan les meves alarmes cercaven què fer, tot ha cambiat.
T’has mig incorporat.
Noi i noia t’han ajudat, ajupin-se al teu costat.
Una bona estona.
El següent pas ha estat, un primer intent amagat.
Has marxat amb la noia i ho has deixat, però no.
Has tornat amb empenta i l’has encarat.
Ell amb les mans a la butxaca no ha volgut reaccionar a la teva embrenzida. Suposo, empendedit del cop inesperat que t’ha fet caure. Reacció que hauria de haver evitat.
Molta estona de aproximació y parlar tots dos.
He gravat. Volia captar si algo passés.
Qui sap què podia passar.
El cas és que molta estona de dir-se qui sap què.
A la fi, han marxat fent drecera tots tres.
La noia, amiga, amb molta paciència, ha deixat el seu espai en estones llargues, allunyant-se. Fumant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada