Camins

​Res no va ser nostra.

Havíem pensat i cregut que la vida, el sol i l’aigua eren. 

Nosaltres estem de pas.

Quant costa acceptar!

Quant!

Ens travessa el desig, volent abastar les forces naturals.

Hi ha tants camins per trepitjar!

Els somnis

​Als meus somnis s’ha instal·lat aquell drama viscut en un imaginat passat. Han vingut els morts inventats. S’han fet carn de somnis. M’han parlat. M’han tocat. M’han dit que res no ha canviat; que sempre han estat xuclant els mateixos; que encara que sembli que el comú ha guanyat en igualtats i drets, els explotadors ara es fan servir dels que han de treballar, fent pressió i comprant voluntats.

Viure

​Torno al punt buit de la teva nuesa pansida i ferida.

Et creies viu i potent.

El tram s’escurça.

La vida arriba a destí.

No tornaries a trepitjar la sorra, ni faries el mateix camí, pensant allargar el tram i fugir.

Extreu del viscut l’essència.

Curt o llarg.

Ha estat una vivència.

La teva, i de cap altre.

No vulguis fer lliçons.

Cadascú s’ho troba.

Cada resposta és irrepetible.

Som mons aïllats, veïns a tocar.

Lletres XXXIX

​Quina dolça remembrança escoltar el que tu sents.

Són paraules i són versos.

Són veus de l’inconscient.

Dolça veu.

Dolç record.

Paraula, una rere l’altre.

Emocions compassades.

Veus al cor i records.

Era.

Érem.

Temps passat, ara present en el record.

Lletres fugitives XXXVIII

​Què em treu de polleguera?

No puc amb la mentida i manipulació.

La injustícia sense remei.

No m’agraden les normes imposades.

La manca d’oportunitats.

La desigualtat.

Aquest món està ple de forats.

Espais amagats on cauen desgraciats i desgraciades.

Lletres fugitives XXXVII

 Si tu pots, jo puc.

Podem.

Encara que el món ens trepitgi.

Encara que ens aturi.

Encara que…

Si tu pots, podem.

Serem flama.

Serem vent.

Serem llum al carrer.

Si tu pots, podem.

No tindran on amagar-se els agressors, perquè tu i jo som un front de gen disposada a ser.

Si tu pots, podem.

Surt al carrer.

Agafa la força de ser.

Lletres fugitives XXXVI

La llum.

La foscor.

L’ombra.

Fer camí.

Recordar.

Mirar enrera.

Un passat que no tornarà.

Hagués estat diferent, 

només no fent o fent quelcom.

Un petit renec.

Un petit canvi.

Si no hagués fet el que vaig fer, 

no seria on sóc, 

ni seria jo.

Vaig plorar.

Vaig riure.

Vaig fugir.

Vaig cercar.

Estic on sóc.

Altra no seria jo.

Lletres fugitives XXXV

 Sabotatge

Sabotatge a la vida.

No puc plorar.

Els meus plors s’han amagat.

Teníem un viure que s’està perdent.

Ho teníem.

Ens cal recordar.

Tots els plans a futur no ho han millorat.

Què se n’ha fet?

Cóm ha passat?

Mancances esfereïdores.

Incertesa punyent.

Per què?

A quines mans ho hem deixat?

Les carències creixent.

Mancances arreu.

Quin mó hem format?

No ho hem evitat.

Deixar-ho així és un fracàs.

Lletres fugitives XXXIV

 Ens hagués calgut.

Calien destreses.

Eren ignorants.

Temps passat no remou.

Pensant pots creure-ho.

Hauríem crescut i cregut.

Mirant enrera ho veus, però…

Res no ens va ser donat.

Però qui ho podria imaginar.

Ni en el millor món…

Ni ara.

Ni demà.

A quin món haurem de viure?

Quin futur magre ens cau a sobre?

Com hem pogut perdre tant?

És un nou assaig.

Ens volen reduir a menys de la meitat.

Lletres fugitives XXXIII

 El Nadal que jo voldria

El Nadal que jo voldria mai serà.

Voldria un de Pau amb majúscules .

Un sense fam.

Amb sostre i bones relacions personals.

El Nadal que jo vull mai serà.

Jo hagués volgut millorar el món.

Hagués volgut.

El món és difícil de millorar.

Cadascú ho pensa.

Ens cal fer petits canvis.

Els grans són lluny.

No són al meu abast.

El Nadal que puc millorar.

Serà el que pugui fer.

Serà.

Lletres fugitives XXXII

 Croquetes

Les croquetes a Barcelona són de llepar-se els dits.

Cruixents.

Molt bones.

Va ser a la primavera que van estar un temps a la ciutat.

Normalment no demano aquest àpat.

Però aquells dies vaig menjar-ne per tot l’any.