La llengua ens arrela.
El castellà mai ho ha aconseguit.
Quan ho penso, hi han paraules mare del meu origen aragonés que em diuen el seu univers.
M’he adonat. Ho sé. Quan el català és. Ho penso a un altre lloc del meu cervell. Si no és així, estic sense arrel.
Un roure simbolitza el meu ésser, però arrelat al cel il.luminat d’una ciutat.
La que vaig escollir amb l’estimació dels tiets.
La germana de ma mare que es va casar amb un català barceloní, que em va ser molt influent.
Un home que vaig admirar, i em va donar tresors de cultura i estar.
Els pares van marxar de poble a ciutat petita. Jo vaig canviar de país. Encara que segueixo sent d’allí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada